Budapest, 22 novembre de 2011 (EFE) .- El murri Picasso, el que es va veure embolicat en el robatori de la Mona Lisa el 1911, que feia bretolades amb Braque i Apollinaire i teoritzava a casa dels Stein és el que interessa a Fernando Colomo, qui recrea a Budapest el París de principis del segle XX per al seu nou film, "La banda Picasso".
Convertint el Museu d'Art Contemporani de la capital hongaresa al Saló dels Independents de la ciutat del Sena, on Georges Braque fa ara exactament cent anys mostrava el seu quadre "El gran nu", Colomo feia avui realitat un somni que li ha costat set anys començar a materialitzar.
El director madrileny, fanàtic del cubisme, volia explicar la història del jove Picasso despullant de la fama, retratant quan era "un baixet espanyol que no parlava francès i va arribar a París per canviar la Història de l'Art", resumeix.
Una trentena d'extres vestits com l'alta burgesia parisenca, gairebé cinquanta reproduccions de quadres de l'època, la direcció d'art del nominat a l'Óscar Patrice Vermette i la il·luminació màgica de José Luis Alcaine s'uneixen per al seu projecte.
"Déu meu, la que he liat!", Exclama Colomo entusiasmat. "Tinc un equip de producció que no m'ho crec", afegeix.
El que va ser fundador de la comèdia madrilenya amb "Tigres de paper", segueix apostant per juvenil i desenfadat, tot i que per la seva "banda" compta amb els artistes més influents del segle XX: a més del pintor malagueny i de Braque, Guillaume Apollinaire , Max Jacob, Henri-Pierre Roché, Henry Matisse o Leo i Gertrude Stein.
"És una història tan insòlita que tothom es pensarà que és una ficció", explica Colomo als mitjans durant aquest rodatge, que el tindrà ocupat fins al 17 de desembre a Budapest, on filma per primera vegada en francès i amb un repartiment de cares anònimes, amb Ignacio Mateos (Picasso), Stanley Weber (Braque) i Pierre Bénézit (Apollinaire) al capdavant.
Igualment poc conegut és el fet que Pablo Picasso va haver de declarar sobre aquell famós robatori al Louvre del quadre de Leonardo da Vinci, del qual es va culpar temporalment a Guillaume Apollinaire, coprotagonista i "personatge fascinant" en la història de Colomo, que es apropa a la realitat de manera "dessacralitzada".
"No he fet cap traïció a l'essencial, però si he seguit el 'es non è vero, è ben trovato', perquè és la manera d'arribar a fons. Jo ja veig a tots aquests artistes com personatges. Són Pau i Guillaume, m'oblido de si és Picasso o no és Picasso ", explica el realitzador de" Baixar-se al moro ", que ha escrit fins a 14 versions d'aquest guió.
Defineix el resultat com "irreverent i visceral" i, com en "Els anys bàrbars" o "L'efecte papallona", s'agafa al juvenil perquè "qualsevol història d'algú de menys de 30 anys és més interessant".
De fet, "La banda Picasso" comença just en aquest moment en què Picasso s'acosta al nombre rodó, quan "tots els seus companys es queden enrere perquè ell puja i ha de," per dir-ho de manera suau, escollir entre aquestes amistats i la seva carrera ", explica Colomo, qui després fa un pas enrere, a 1907, per explorar com va començar a relacionar-se amb tota la" banda ".
"És la pel·lícula que més he preparat en la meva vida", explica Colomo, qui va pensar per un moment que Woody Allen li havia arruïnat la proposta amb el seu "Midnight in Paris", que recrea de manera encara més fantasiosa l'ambient cultural parisenc dels anys 20.
"Al principi he tingut por, però després vaig veure que no tenia res a veure. De fet, crec que està bé, perquè ha posat de moda als Stein", assegura.
Demà, de fet, rodarà en un apartament de Budapest una d'aquestes reunions de talents a casa dels germans Stein, amb tretze actors en escena. "Aquesta ciutat és el que més es podia semblar al París de principis del segle XX. I amb els hongaresos es treballa molt bé, perquè estan sempre en silenci i anem molt ràpid", reconeix.
Però que ningú s'espanti davant de tanta referència cultural: "Aquesta pel·lícula la pot veure fins i tot algú que no sap qui és Picasso. És una comèdia amb personatges normals, un grup d'amics artistes, amb la seva amistat, les seves picabaralles, els seus egocentrismes i els seus traïcions ", conclou el cineasta.
Mateo Sancho Cardiel